Intentar explicar els quaranta anys de franquisme a casa nostra és realment difícil. Per començar, les realitats eren molt diferents i van anar mutant de manera vertiginosa: si Sant Andreu i La Sagrera eren espais urbans delimitats i amb una tradició associativa, la resta dels barris s’havien començat a poblar durant els primers anys del segle XX i va ser en ple franquisme quan van rebre la immigració massiva dels anys seixanta. Aquest fenomen va formar una realitat diferent, per la procedència (necessitats de sociabilització pròpies i noves) i per l’estat del lloc d’acollida (sense cap tipus d’urbanització ni de serveis bàsics). Així mateix, la immigració va afectar els nuclis històrics per bé que, en aquests casos, les llavors de l’associacionisme ja existien. L’administració donava l’esquena a la població i a les seves necessitats.

Els protagonistes dels primers anys de postguerra van ser el racionament, l’escassetat de matèries primeres i d’energia, les represàlies a la llum del dia, l’absència dels morts, dels desapareguts i dels empresonats, les runes i els braços alçats cantant el Cara al Sol. La finalització de la guerra, però, també va permetre que molts dels que s’havien amagat durant els tres anys de guerra sortissin al carrer blancs i magres. L’oposició a la dictadura començaria anys més tard, a finals de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta. Abans calia resituar-se en una societat destrossada.